fou un actor i cantautor alcoià pertanyent al moviment de la Nova Cançó,[2] amb una extensa trajectòria professional de més de deu
àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.[3]
Biografia Naixement 4
de febrer de 1942 Alcoi
Mort 10 de març de 1995 (als 53 anys) Barcelona
Causa de mort Causes
naturals (Càncer d'esòfag )
Font wikipedia.
(Vull retre un homenatge als seus 25 anys absent)
Del llibre: POEMES
DE CAPÇALERA de Miquel Pujadó
A més d’un li pot sorprendre que barregem un autor
de cançons amb poetes però, de fet, la poesia lírica i la cançó eren, a l’inici,
la mateix cosa. A més, hi ha altres autors i intèrprets de cançons contemporanis
amb un nivell literari comparable o superior al de molts poetes <>: Georges Brassens, Bob Dylan, Paolo Conte, Léo Ferré, Leonard Cohen...i
també Ovidi Montllor.
Ovidi Montllor anava a contracorrent: era alcoià, obrer
de família anarquista, i autodidacte, en un món de la cançó dominat per la
burgesia i els universitaris barcelonins. Va ser capaç de fer el 1973 un disc
trencador (Crònica d’un temps) que va obrir un camí a formacions de
jazz-rok com l’Orquestra Mirasol; també féu l’expressió facial i el gest part
integrant de cada història que explicava: en un moment en què la majoria dels
cantant semblaven soldats a la guitarra, ell se n’alliberà i, amb la
complicitat d’instrumentistes com Toti Soler, esdevingué tan bon intèrpret de
cançons com bon actor de teatre i de cinema.
Però sobretot, l’Ovidi
anava a contracorrent perquè va fer de
la cançó un arma de coneixement, d’humor, de cultura, d’opinió i d’idees, fins
i tot quan, en nom d’una falsa concepció de la democràcia, van ser decretades
---per part de polítics i de líders d’opinió---la seva inutilitat i la seva imminent
desaparició. Llavors van néixer les seves cançons més lúcides i contundents,
com la <<Cançó del cansat>>,
un tema què els blavers valencians mai no li van perdonar, i on diu: < de València>>.
De vegades, la superfície de les seves cançons
sembla aspra, feta amb el fang i la pols de la seva terra. Però així que hi
grateu una mica hi trobareu peces d’or; <<La fera ferotge>>, <<Homenatge a Teresa>>, <<Sí,senyor>>, Perquè vull>>, <<A la Vida>>, <<Les meves vacances>> (una picada
d’ullet al seu admirat Brassens). <<Carta
a casa>>, <<Autocrítica i crítica>>...sense comptar
les seves interpretacions, dites o cantades de poemes –sobretot---, Vicent
Andrés Estellés, però també de Salvat-Papasseit, Brossa, Pere Quart, Blai
Bonet...Després d’uns quants anys al
purgatori, l’Ovidi ha estat redescobert i reivindicat per una joventut
entusiasta que encara no havia nascut quan el va morir, a causa d’un càncer que
se li va declarar el 1994, just quant estava a punt d’enregistrar la veu per un nou disc, que s’havia de
titular Verí good.
Tot
esperant Ulisses
Ones que
vénen,
mar que s’allunya.
Tot és ben
prop, tot és lluny.
Plors que
s’enceten,
riures que
es moren.
Quan creus
que tens, tot s’esmuny.
Verd
el cel i fresc l’estiu.
Jove
el gran i cec l’altiu.
Una
taula fa de llit.
Desescric
tot el que he escrit!
Un
ocell baixa l’amor.
Mils
d’amors senten l’enyor.
Un
enyor se sent ferit.
Desescric
tot el que he escrit!
Ones que
vénen...
Plou
de baix i ens mulla el cap.
Juga
i guanya qui menys sap.
El
cor no vol dir el pit.
Desescric
tot el que he escrit!
La raó
és un moble vell.
Manar
vol dir: un martell.
Amb
el cap estabornit.
Desescric
tot el que he escrit!
Ones que
vénen...
Cinc
i cinc mai no en fan deu.
Una
església et marca un preu.
Un
canó apunta amb el dit.
Desescric
tot el que he escrit!
Plora,
plora, no hi ha draps!
Beu
i canta i trenca els plats!
L’estratègia
es cou de nit.
Desescric
tot el que he escrit!
Ones que
vénen...
Que
més puc cantar-vos ja
si
la festa no te pa?
El
meu cap és un neguit.
Desescric
tot el que he escrit!
La
tristesa guanya el cant.
L’esperança
és un infant.
Llibertat:
nom impartit.
Desescric
tot el que he escrit!
Ones que
vénen...
Cantat
per Miquel Pujadó
APUNT
Tota
una llarga tarda, m’ha dut teclejar aquest post, m’he distret un munt, però ara
que ens sent ningú “M’ha quedat un dolor a l’esquena insuportable” Són els
desgast que l’estimada VIDA! Ens depara. Que hi farem diuen “Mala cara quan
morirem” jrrof
