Avui he sortit al jardí de casa, m’hi ha empès els colors tardorencs dels dos arbres, son joves en plena creixença, estant plantats davant el recó dels estris (on juguen els vuit néts), feia molt de temps que no trepitjava la gespa, he sentit les seves irregularitats als meus peus, les he notat més que mai, he fet fotos, utilitza’n la canon petita em una sola ma, l’altra agafada al caminador, la meva dona m’ha volgut retratar i m’he donat que el caminador sortia per tot, coquetó i presumit me l’han tret del davant (malgrat anar calçat amb les antiestètiques sandàlies), doncs volia fotos repenjat al arbre, sentia tremolos a les cames m’ha fet abraçar-lo, m’hi sentia segur a mitges, la dona ha disparat varies vegades i m’ha recollit la meva sortida triomfal de la gespa, ella a col·laborat adreçar el meu equilibri per evitar una imminent caiguda, no, no volia pas, m’esperava la migdiada obligatòria de tots els dies. Així ha passat i així us ho he contat. Josep
***
Hoy he salido al jardín de su casa, me han empujado a los colores otoñales de dos árboles, son jóvenes en pleno crecimiento, están plantados en el rincón de los trastos (donde juegan los ocho nietos), hacía mucho tiempo que no pisaba el césped , he oído sus irregularidades a mis pies, las he notado más que nunca, he hecho fotos, utilizan la canon pequeña con una sola mano, la otra agarrada al andador, mi mujer me ha querido retratar y me di cuenta que el andador salía por todo, coqueto y presumido, me lo han apartado (a pesar de ir calzado con las antiestéticas sandalias), pues quería fotos apoyado en el árbol, sentía temblores en las piernas, me abracé al árbol, me sentía seguro a medias, la mujer ha disparado varias veces y me ha evitado mi salida triunfal del césped, ella a colaborado aguantar mi equilibrio para evitar una inminente caída, no, no quería, me esperaba la siesta obligatoria de todos los días. Así ha pasado y así os lo he contado. Josep


.